Discurs en suspensió convida l’espectador a conèixer la comunitat d’artistes que ha trobat refugi al Konvent, un antic convent de monges ocupat i convertit en centre artístic a la comarca del Berguedà. Amb el teló de fons de la Catalunya rural, el documental ofereix una mirada íntima a les vides quotidianes del col·lectiu, format per persones que han entès que l’essència del capitalisme és la devaluació de la vida humana, que queda reduïda al principi d’acumulació. És llavors quan l’organització alternativa esdevé un acte polític i eminentment estètic. Al centre de la narrativa hi ha, doncs, la creença compartida de la comunitat en el valor inherent del procés artístic, alliberat de les limitacions de la producció capitalista, i la manera com naveguen els reptes de mantenir-se fora de les estructures institucionals. Seguint els principis de pensadores com Silvia Federici, la comunitat està compromesa a reivindicar els mitjans de reproducció, no només de l'art, sinó de la vida mateixa. A través de jardins comunitaris, iniciatives artístiques o xarxes de suport mutu, treballen activament per crear models alternatius de reproducció basats en els principis d'autonomia i cooperació.

Darrera la càmera, la veu narradora impregna cada fotograma amb una sentida nostàlgia que ajuda a transmetre amb elegància la bellesa de la impermanència. Així, mitjançant imatges observacionals, Discurs en suspensió permet que la vida prengui el protagonisme, capturant la bellesa i el caos de l'experiència humana en tota la seva glòria no guionitzada. Alliberat dels límits de les estructures narratives tradicionals, ofereix una mirada crua i neta als moments quotidians, les emocions i les experiències dels habitants del Konvent.
Des dels àpats comunals i tallers artístics fins a les sessions improvisades de música i les actuacions sorpresa a mitjanit, cada pla batega amb la força de la vida mateixa. Enmig del rebombori i la creativitat, la solidaritat, l’ajuda mútua i el principi de cura col·lectiva emergeixen com els valors que conformen el teixit de l’existència compartida al Konvent.

Villa celebra així la vida en tota la seva desordenada i imprevisible complexitat tot expressant, amb delicadesa i profunditat, la nostàlgia per la vida i l'enyor d'allò que encara es té.